Diumenge 5 de juliol va ser un dia històric. Per una vegada, ja que a penes hi ha precedents recents, un poble va poder decidir sobre el seu futur i, a més a més, ho va fer donant un missatge contundent: NO a les retallades, a les imposicions i a l’austeritat de l’FMI, el BCE i la Comissió Europea (la Troika, en definitiva).
Val a dir que dies abans quasi s’havia arribat a un acord entre els creditors i el govern grec, que va traspassar fins i tot algunes línies roges del programa de Syriza. Però noves condicions imposades a última hora per l’FMI van precipitar els fets. De nou, se’ls demanava als grecs més sacrificis: retalls en els salaris dels treballadors públics, rebaixes en les pensions, augment de l’IVA, liberalització de les relacions laborals, facilitar els acomiadaments en empreses privades, … Unes condicions draconianes absolutament inacceptables, que condemnaven a la pobresa a milions de persones i que sols beneficiaven –per a “variar”- els grans capitals.
Les mesures poposades eren continuistes, les mateixes que havien empobrit el poble grec, les que havien reduït el PIB de Grècia un 25% en 5 anys. Per què, aleshores, la Troika s’encabotava en fer unes propostes tan miserables? Sembla que l’objectiu últim era ficar por al poble grec. Castigar de manera exemplar el seu Govern, elegit democràticament, i llançar avisos per a altres països, com l’Estat Espanyol. Una ofensiva capitalista en tota regla.
Seria important analitzar el deute grec a què s’ha dedicat. Sabem positivament que una part es va destinar, per exemple, a comprar armament a França i Alemanya. Comprar armes quan el poble passa fam?. Alguns analistes, com ara Chomsky, estimen que el deute grec hauria de ser condonat, igual que el d’Alemanya l’any 53. Per què? Per què en bona part és il·legítim, va ser assumit per dictadors feixistes al servei dels EUA, correspon a deute privat “socialitzat” o s’ha augmentat artificiosament.
Tot i els interessos no amagats d’acovardir els votants (“si guanya el no, Grècia es llança a l’abisme”), malgrat els sondejos interessats que auguraven la victòria del SÍ, la lliçó ens l’ha donada el poble grec, un poble fart d’imposicions, de mentides, de propostes que sols beneficien les grans corporacions. Malgrat els desastres anunciats, la manipulació dels mitjans de comunicació, les amenaces vessades des de les institucions “democràtiques” europees, el missatge de Grècia ha sigut clar: NO al’Europa de l’austeritat, dels grans bancs, dels mercaders, i SÍ a l’Europa social, dels pobles, de les persones. Ja està bé de tanta injustícia, de que sempre guanyen els poderosos.
Dissortadament estem poc acostumats a que els Governs consulten el poble, però, què és sinó la democràcia? Per què s’esgarren les vestidures quan Tsipras proposa fer el referèndum al poble grec sobre aspectes que l’afecten de ple?. Sembla que la democràcia molesta a la Troika. El que hauria de ser norma, malauradament és una sonada excepció.
El NO de Grècia ha sentat malament als titelles del sistema. Les declaracions de Schulz o d’Almunia, les editorials de periòdics com el País, criticant la decisió soberana del poble grec, són bastant miserables. El paper del PSOE resulta especialment frustrant. Cal recordar que Pedro Sánchez va demanar el vot per al SÍ (igual que el PP o Ciudadanos). On està el socialisme d’este partit?
No vull acabar sense parar esment al titella major del regne que tenim ací, a Espanya, al president del Govern, Mariano Rajoy, qui en una entrevista a Telecinco es va atrevir a comparar despectivament l’endeutament de Grècia amb el d’Espanya (“és com si nosaltres deguérem 900.000 milions, una xifra astronòmica”, va dir). Doncs el president no sap que nosaltres no devem eixa xifra: en devem més, més d’un bilió d’euros, el 98% del PIB. Hi ha qui no té sentit del ridícul.
Vicent Guerola Sais
Coordinador local EUPV Ontinyent
Autor
