Bona vesprada a tothom.

El meu nom és Pau Agulló, sóc Paralític Cerebral i hui tinc l’honor d’assumir la veu d’un poble, el meu poble, el valencià. Com el temps és el que és, i la meua comunicació no és massa fluïda, he delegat en ma mare per fer d’altaveu dels meus pensaments. Segurament alguns de vostès en estos moments estaran pensant: “veges, tota una vida ancorada a una cadira de rodes”. I tenen un poc de raó. Vostés no es fan una idea del que he hagut de fer al llarg de la meua vida per menjar, per dormir, per viure… Ma mare sempre em diu que sóc un valent i veritablement ho sóc perquè, senyores i senyors, que no parle amb la veu o que la meua ment estiga atrapada dins d’un cos que no funciona, no significa que no puga sentir, ni somniar, ni ser feliç… i la societat no m’ho posa gens fàcil.

De quina crisi estaven parlant quan ens deien que no tenien diners per crear recursos per a tots nosaltres? Està clar que d’una que va més enllà de les dades macroeconòmiques. Estem parlant de la crisi de valors que pateix la nostra malaltissa societat (…)

Ni s’imaginen les lluites que he hagut de realitzar per aconseguir la meua dignitat. Només fent que es complisca la llei de la dependència ja n’he tingut prou. Des de l’any 2008 que estic eixint al carrer, anant a manifestacions, a xerrades, encadenant-me i fent tancades a llocs inversemblants, anant als tribunals, fent vídeos reivindicatius, posant-me samarretes i sembla que a hores d’ara comencen a fer-me una mica de cas. Fins ara els governants eren uns éssers amb corbata que estaven allunyats de la realitat dels ciutadans. Per poder dialogar amb ells havíem de salvar una barrera de policies nacionals darrere dels quals escudaven les seues mancances d’humanitat. La seua resposta a les nostres necessitats sempre han sigut la manca de diners i mentre molts de nosaltres no podíem accedir a una ajuda tècnica per evitar el dolor de les nostres deformitats escoltàvem estupefactes com els pressupostos autonòmics s’invertien inaugurant aeroports sense avions. De quina crisi estaven parlant quan ens deien que no tenien diners per crear recursos per a tots nosaltres? Està clar que d’una que va més enllà de les dades macroeconòmiques. Estem parlant de la crisi de valors que pateix la nostra malaltissa societat, eixa que provoca que no ens importe veure a persones que es queden sense casa, que estan en l’atur o que són dependents i han de pagar-se els medicaments, les ajudes tècniques i els centres que els ajuden a desenvolupar la seua autonomia personal. Afortunadament el poble valencià ha reaccionat i ha fet fora aquests botxins que ens van espoliat tot excepte la dignitat i ara els nous governants estan intentant recuperar de les cendres aquest malmès País Valencià que des de Vinaròs a Torrevella celebrem en estos dies la nostra identitat com a poble.

Sembla irònic que una persona com jo, a la qual li costa expressar-se amb paraules, siga l’encarregat de recordar a tots i totes els ací presents com d’important és estimar-nos la nostra terra, les nostres tradicions, la nostra llengua i les nostres arrels.

És increïble que en els temps en què vivim on la comunicació flueix amb una immediatesa de vertigen hi haja valencians i valencianes que no hagen sentit parlar mai de l’obra de Fuster, que no hagen gaudit llegint les rondalles d’Enric Valor o que no s’hagen emocionat amb els poemes d’Estellés. I no n’han sentit parlar perquè durant anys els mitjans de comunicació han silenciat la nostra cultura, els nostres problemes, la nostra realitat, la nostra veu. Sembla que s’avergonyien de fer públics intel·lectuals i artistes que pensen i estimen en valencià, en eixe bell valencià herència dels nostres avantpassats. Parlant del temps i de les collites, d’inauguracions d’obres faraòniques i d’un imaginari estat del benestar han passat els anys i mentrestant alguns espavilats han aprofitat per destruir el nostre magnífic paisatge embutxacant-se un bon grapat de bitllets.

Per damunt dels eterns debats sobre banderes, himnes o sobre reformes estatutàries hauria de prevaldre sempre una idea central i irrenunciable: el benestar de les persones. El poble valencià hem assistit a un permanent espoli dels recursos  públics i hem romàs impassibles a tan de desgavell però ha arribat l’hora de dir prou. Reconstruir tots els drets que ens han arrabassat no va a ser fàcil però tot és possible si hi ha voluntat. Ara volem recuperar l’escola i la sanitat públiques, volem paralitzar el desmantellament progressiu de l’Estat de Benestar impulsat pel govern central i ajudar així els col·lectius més desfavorits. Som conscients que tot este temps de des-govern no va a corregir-se en uns mesos i tampoc es tracta de donar un xec en blanc al nou govern valencià però hem de reconèixer que al menys els primers passos han estat ben encaminats i han recuperat el contacte amb la societat. Tornem a tindre un govern del poble i per al poble.

Mirar el meu voltant i descobrir la bellesa del Montcabrer, la imponent Penya el Frare o el majestuós Benicadell em fa pensar que aquest paisatge ha configurat el caràcter obert i genuí de la gent de Muro, la gent que m’estime

Però hui no hem vingut ací a plorar el passat, hem vingut a construir el futur i d’això la gent de la nostra terra en sap un muntó. Si d’una cosa estic orgullós és de ser de poble, de sentir-me arrelat a esta comarca, un “país petit” que té identitat pròpia, que manté vives les seues tradicions, que s’estima el seu entorn natural, que promociona la seua llengua, que és solidari amb la seua gent. Mirar el meu voltant i descobrir la bellesa del Montcabrer, la imponent Penya el Frare o el majestuós Benicadell em fa pensar que aquest paisatge ha configurat el caràcter obert i genuí de la gent de Muro, la gent que m’estime. Els murers hem sabut mantindré inexorables al pas del temps les nostres tradicions i a hores d’ara, la música de dolçaina, les danses de Palacio, el Porrat de sant Antoni o les festes de Moros i Cristians estan tan arrelats a la nostra memòria que formen part de la idiosincràsia de tots els valencians i valencianes.

Ha arribat l’hora de deixar-se de rivalitats polítiques sobre el nom de la nostra terra i posar en valor la nostra cultura i el nostre patrimoni. Ha arribat l’hora de treballar junts per restituir la dignitat als nostres poetes, als nostres cantautors, als músics, als forners, als mestres, als científics, als historiadors, als periodistes… a tots aquells que viuen i senten i estimen el que és nostre i ho fan amb la nostra llengua.

Des de sempre els valencians hem sigut un poble creatiu que ens n’hem sabut eixir de totes les dificultats i ara no ha de ser diferent. Cal aprendre dels més joves que, mitjançant la música, han teixit una xarxa de promoció i difusió de les nostres tradicions i la nostra cultura. Grups com Obrint pas o La gossa sorda, cantautors com L’Andreu Valor o Feliu Ventura o el gran cantaor Pep Botifarra (que tant m’estime perquè les seues cançons em recorden les que cantava el meu iaio) han fet saó entre nosaltres i ens han ajudat a construir una societat valenciana més reflexiva, més compromesa.

Hem de ser capaços de transmetre l’estima per la nostra terra i també per la nostra gent perquè en definitiva tots som responsables de la pervivència de les nostres tradicions i de la nostra cultura.

Veritablement en este aspecte em sent una persona molt afortunada ja que des que tinc ús de raó he estat acompanyat per melodies populars valencianes; la primera cançó que vaig escoltar a la meua vida va ser “el tio Pep” interpretada per una infermera de Muro a la UCI infantil que me la cantava imitant el so de la dolçaina. Vaig escoltar “Teresa” de l’Ovidi mentre tornava a casa després d’una llarga durada a l’hospital i el meu iaio em cantava per dormir-me la dansà de Muro mentre jo, enmig de la tebiesa dels seus braços m’adormia plàcidament. M’estime la música de dolçaina i tabal perquè mon pare i el meu germà m’han regalat moments inoblidables amb ella, i la meua iaia Carmen em va vestir de ballador a Palacio quan tenia mesos per això no hi ha res que m’agrade més que posar-me a les mans unes postisses quan sent els primers compassos d’una dansà popular. I jo em pregunte, quants xiquets i xiquetes hauran escoltat cantar a sa mare alguna cançó de bressol en valencià? Quants hauran tingut l’oportunitat de participar d’una dansà popular? Quants hauran vist construir una muixeranga? A quants els hauran llegit uns versos d’Estellés?

Què ens passa als valencians? Per què no valorem allò propi i busquem en l’altre allò que nosaltres ja tenim? Deia Fuster que “els valencians vivim presos d’una passivitat confusa sobre la nostra condició de valencians que no arribem a superar”. Hem de ser capaços de transmetre l’estima per la nostra terra i també per la nostra gent perquè en definitiva tots som responsables de la pervivència de les nostres tradicions i de la nostra cultura.

Ja per acabar i com a representant del col·lectiu de les persones dependents, vull aprofitar esta festa cívica del 9 d’Octubre per reivindicar junt els nostres senyals culturals i identitaris com a valencians la vostra solidaritat. Vull cridar ben fort que no estic disposat a renunciar als meus drets com a persona, que seguiré avant en la defensa d’una Llei de Dependència que, malgrat el que alguns s’atreveixen a negar, continua sent una iniciativa viable. És una qüestió de justícia i de dignitat per a tots aquells valencians que volem i hem de desenrotllar les nostres vides al marge de l’exclusió social a què ara se’ns està condemnant.

Gràcies per convidar-me a participar d’este gran dia, de fet podria haver estat ací Cristian, Mireia, Maria, Sergi, Àlex, Irene o qualsevol dels centenars de persones dependents d’aquesta comarca. Gràcies per haver-me escoltat i per fer-me sentir orgullós de ser valencià. Gràcies per reflexionar amb mi sobre el que passa al meu país i per comprendre que la meua lluita no és meua sinó de tots perquè “Avui nosaltres som els dependents però demà ho poden ser vostès”.

Bona festa a tots i totes.

Muro, 3 d’octubre de 2015
Plataforma en defensa de les persones en situació de dependència de L’Alcoià-El Comtat