El PP va arribar a governar la Generalitat Valenciana a partir d’un pacte amb l’extinta Unió Valenciana de González Lizondo. Aquell pacte, denominat “del pollastre”, va inaugurar una forma de governar, el millor reflex el trobem, aquests dies, en els diferents processos judicials, com el del cas Gürtel/Correa i en la lamentable imatge de dos expresidents com Camps i Olivas asseguts a la banqueta dels acusats en diversos processos judicials. Cal recordar que el tractament que reben els presidents de la Generalitat és el de “Molt Honorable”.
Aquesta forma de governar va generar una imatge profundament distorsionada del nostre país, on la cara A i més publicitada era el despotisme poc il·lustrat i la megalomania en fastos, esdeveniments i construccions, però on la cara B molt més oculta, suposava la realitat de la destrucció del patrimoni natural i cultural, així com l’empobriment econòmic, l’abandonament de bona part de l’activitat agrària -potenciant res més que el monocultiu exportable-, el raquitisme industrial, el deteriorament, la insuficiència i mala elecció de les infraestructures i un endeutament gegantí que pesa com una gran llosa sobre els caps de les persones, actualment responsables de la gestió autonòmica. Un endeutament que no s’ha generat per contrarestar l’espoli i l’infrafinançament que pateix el País Valencià per part de l’Estat espanyol, sinó pels esdeveniments i obres faraòniques de les quals cobraven suculentes comissions.
La llarga permanència del PP a les institucions valencianes obeeix a quatre grans línies o eixos d’intervenció que, amb la barreja adequada, els va donar un bon resultat espectacularment prolongat en el temps. El primer va ser aprofitar-se de la terrible debilitat dels partits de l’oposició, que a més de perdre el govern de les institucions, havien debilitat les entitats de la societat civil coaptant-les, per evitar les crítiques socials d’unes gestions, que en el millor dels casos, podrien qualificar-se de mediocres.
El segon eix va ser participar de l’onada neoliberal, que en els assumptes econòmics va arrasar bona part d’Europa i en el camp polític va possibilitar també l’arribada del PP al Govern espanyol. La bombolla econòmica va tindre el seu particular accent valencià. El tercer eix va ser la utilització de la clientela dels efectes econòmics d’aquesta bombolla especulativa, on a més dels efectes que aquests dies comencen a dilucidar en seu judicial, es distribuïen els llocs de treball, els contractes, les adjudicacions públiques, etc., a la vella manera “caciquista” de canviar-los pels vots de les persones “premiades” i les seues famílies. Aquestes pràctiques van generar una bossa de vots “captius” que alguns estudis eleven a 250.000. Aquest quart de milió de vots era el que garantia les majories absolutes del PP valencià, que tant cridaven l’atenció d’especialistes i politòlegs.
El quart ítem va ser la utilització dels governs institucionals, la Generalitat, els ajuntaments i les diputacions, així com el control dels mitjans i altres mecanismes per adaptar i apropiar-se dels signes d’identitat i, determinar que era la cultura valenciana, les seues expressions i símbols més representatius, dictaminant com a jutge, qui era valencià/na i qui no, en funció del patró prèviament establert. Una apropiació partidista i profundament grollera, a partir d’elevar determinades expressions populars a categories i registres normatius.
Per a tal propòsit, el PP va utilitzar la permanència d’un sector de la població profundament conservadora, -tant políticament, com des del punt de vista social, econòmic i religiós- ancorada en els valors del franquisme i que no dubta a utilitzar mecanismes de violència, com la generada pel “blaverisme” abans, durant i després de l’anomenada batalla de València.
Actualment, la barreja d’aquests quatre elements en proporcions adequades ha tingut com a resultat 20 anys de control de la Generalitat, de 24 Ajuntaments com el de València i, encara avui, el control de les Diputacions d’Alacant i Castelló. Aquesta hegemonia electoral, reflex d’una hegemonia cultural i social, va començar a esquerdar-se amb les eleccions del 24 de maig del 2015. El PP era derrotat i un pacte de tres forces polítiques (PSPV/PSOE, Compromís i Podem) permetia canviar els governs de la Generalitat, d’ajuntaments importants i la Diputació de València. Avui, 16 mesos més tard i d’acord amb l’anàlisi de les pràctiques i les polítiques dels nous governs, comencen a aparèixer dubtes i interrogants sobre el present i el futur immediat, que podem sintetitzar també en quatre preguntes.
El nou govern valencià nascut del pacte del Botànic -coalició PSPV- Compromís i suport parlamentari de Podem- es basa en tres grans línies d’intervenció com a eix del seu mandat: fer aflorar tota la corrupció prèvia encara oculta, millorar la gestió i reivindicar un millor finançament. Com bona part del seu electorat esperava que a més s’impulsaren polítiques més resolutives per desmuntar i substituir les raons profundes de la perllongada hegemonia cultural del PP, comencen a aparèixer dubtes que ja s’expressen en les enquestes i que generen una primera pregunta: ¿L’actual majoria política es consolidarà o no serà res més que un episodi temporal?
La segona pregunta es refereix a quina és la voluntat dels partits que integren la nova majoria: ¿El canvi és una simple alternança política o tenen voluntat de transcendir-la propiciant un procés d’apoderament popular i la potenciació del País Valencià com a subjecte polític?
La tercera pregunta té a veure amb el paper de la societat civil: ¿Permetrà la nova majoria la independència de la societat civil o per contra estarem abocats a repetir la nefasta experiència dels anys 80 i 90?
La quarta pregunta, íntimament relacionada amb la tercera, l’ha de contestar la pròpia societat civil valenciana: Podrà la societat civil empènyer i garantir que el canvi va més enllà de la mera alternança partidària?
De la resposta que es podrà donar a aquestes quatre preguntes des del Govern, els partits i la societat civil, dependrà la nostra evolució com a societat. Una societat, que a més de mirar-se i analitzar-se a si mateixa, té també l’oportunitat de mirar-se en els “espills” de les societats que ens envolten. Madrid com a capital del regne d’Espanya simbolitza una forma de fer, Catalunya una altra. Nosaltres hem de decidir què volem fer, a partir de la nostra pròpia realitat.
Antoni Infante
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir
Autor
