Postals per a Diània, Paula Llopis: ‘L’única manera d’aprendre anglés és relacionar-te amb la gent que el parla’

Paula Llopis, natural de Cocentaina (El Comtat), es va traslladar al Regne Unit fa ja 10 mesos. Paula emprèn aquest viatge després d’acabar els estudis de batxillerat, i viu les primeres experiències laborals a Cambridge, una ciutat que l’ha fet créixer i evolucionar com a persona. Actualment treballa com a cambrera a un college universitari.

FITXA RÀPIDA
Nom: Paula
Cognoms: Llopis Llopis
Edat: 19 anys
Poble i Comarca: Cocentaina, el Comtat
Lloc de residencia actual: Cambridge
Treball: Cambrera
Temps vivint fora: 10 mesos

P: Quines raons et fan traslladar-te a Cambridge i quant de temps portes allà?
R: La incertesa de no saber què fer fou el principal motiu. Al principi, la idea que tenia era vindre a Anglaterra per passar un estiu, a través d’una plataforma de granges orgàniques que funciona arreu del mon, es diu WOOF, i és molt interessant, la recomane. Bàsicament, el que planteja és anar a treballar a una granja o hort orgànic a canvi d’allotjament i menjar. Però abans de tancar tràmits, hem va sorgir l’oportunitat de vindre a Cambridge, ja que el meu pare s’assabentà què el fill d’un amic seu estava vivint ací, i buscava algú que es quedés en la seua habitació per als mesos de juliol i agost de l’any passat. Sense pensar-ho dos vegades vaig dir que sí, i ací hem vaig plantar a principis de juliol de l’any passat, amb l’expectativa de quedar-me tan sols dos mesos en aquesta ciutat.

P: Fou una decisió molt complicada?
R: La veritat és que no massa. Després d’acabar el batxiller ja vaig estar sis mesos pel poble fent coses, perquè no sabia el que volia estudiar o, més bé, volia estudiar massa coses i no sabia per què decidir-me, i com que tenia moltes ganes de canviar d’aires ací que vaig parar.

P: Què hi ha del component del coratge i la valentia a l’hora de decidir emigrar?
R: Bé, jo crec que la cosa és que jo no li pegue massa voltes, simplement visc i deixe que tot flueixi. La idea era tornar, però estava a gust i vaig decidir quedar-me per a un any. Supose que sí, alguna cosa de valentia tindrà, però jo crec que va mes a personalitats, o simplement de no pensar-ho dues vegades, i fer-ho.

P: T’ha fet canviar personalment aquest any d’independència?
R: Aquest any a nivell personal el trobe molt enriquidor, i no el canviaria per res del món, ja que t’obre la ment d’una manera bestial. A part què treballes i comences a poder administrar els teus diners, encara que sempre he tingut el recolzament dels pares, ara sé “el que costen de guanyar”, que diu mon pare. Després de treballar ben dur ací, i en treballs que no m’agraden, tinc moltes més ganes d’estudiar, i això em motiva.
Una de les parts positives també, entre altres, és que sempre estalvie un poquet i faig alguna escapada. Sé que l’any que ve quan comence el grau no ho podré fer tan sovint com ara.

P: Et fou fàcil integrar-te en el teu nou destí?
R: Sí, sóc una persona oberta i, tot i que quan vaig arribar no coneixia a ningú, vaig anar fent amics a poc a poc, i la veritat és que he conegut gent meravellosa. També crec que quan estàs sol et fas més sociable, per exemple, hi ha pàgines en Facebook on la gent queda una vegada per setmana per a prendre alguna cosa, conèixer gent i xarrar. Mai haguera imaginat anar a una d’aquestes quedades a soles, sense conèixer a ningú dels assistents, i a més sabent que tots van a parlar en anglés. Doncs bé, jo quan arribava ho vaig fer, i així he conegut a una de les millors companyes que tinc ací. És l’única manera de aprendre anglés: relacionant-te amb la gent que el parla. Perquè, al cap i a la fi, l’eixida fàcil és relacionar-te amb gent castellanoparlant, que hi ha molta, però jo des del principi tenia clar què, si volia aprendre anglès, tenia que evitar-ho. I així ho vaig fer.

“L’eixida fàcil per conéixer gent és relacionar-te amb gent castellanoparlant, que hi ha molta, però jo des del principi tenia clar què, si volia aprendre anglés, tenia que evitar-ho”.

P: Com és un dia de la teua vida en Cambridge?
R: Ara em dedique bàsicament a treballar i a estudiar, tot i que els caps de setmana a voltes fem escapades.
Fa dos setmanes tenia dues faenes, però he deixat una ja que no podia amb tot. La meua vida era: m’alçava a les 5.30h del mati, anava a treballar dues hores netejant oficines, acabava a les 8h, a les 9h anava a classe d’anglès fins a les 12h, tornava a i dinava, algunes vesprades anava a treballar de cambrera on encara treballe. Ha sigut dura aquesta temporada, però ara vaig un poc mes tranquil·la i sí que tinc més temps d’oci. Jo ací no isc massa de festa, entre altres coses perquè no m’agrada el tipus de festa que hi ha. Eixim molt a la llarga, com ja he dit, preferisc estalviar i anar de viatge algun cap de setmana. El que solem fer és eixir els divendres i dissabtes a algun pub, a beure alguna cervesa, xarrar i jugar al billar. També fem molts dinarets i soparets en casa: la gent du guitarra i gaudim. Pel que fa al menjar, no m’acostumaria mai: no hi ha cap cultura de cuinar i dedicar-li temps, ací és mes important que siga ràpid a que estiga bo.

 P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida britànic, o hi han certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: Tracte de fer-ho, però és cert què hi ha coses que mai canvien, com ara els costums a l’hora de menjar, el tracte amb la gent…

P: La gent aprofita el temps lliure de manera diferent a Regne Unit?
R: Jo crec que no, que depèn més del tipus de persona. L’avantatge de viure en una ciutat com aquesta és que hi ha opcions per a tots els gustos, sols has d’estar obert, tindre ganes de fer coses, i exprimir el temps el màxim possible.

P: Què és allò que més t’agrada d’aquesta ciutat, el més característic?
R: Tota la història que té darrere i que moltes vegades t’amaga: sols t’has d’interessar una mica i anar descobrint. Em fascina passar cada dia per davant del college on imparteix classes Stephen Hawking, o passar per davant del college on va estudiar Darwin, i que ara du el seu nom. Ho trobe simplement fascinant.

P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques?
R: Les principals diferències que jo trobe, tot i que no m’agraden les generalitzacions, són en quant a la forma de ser, de relacionar-se. Ells són gent molt més “de guardar distàncies” entre les persones; nosaltres som molt més propers. També trobe moltes deferències en la manera de compartir les coses, crec que nosaltres, per sort, encara tenim la mentalitat què tot és de tots. Vull dir, si ixes amb els amics a fer una cervesa, igual pagues tu la primera i ell la segona, o a l’hora de menjar, cadascú du una cosa, i es comparteix tot en la taula. Ells són com més, “açò és meu, i allò teu” fins que no et tenen més confiança. Encara que després demanes el que siga, i et donen el que faça falta, però per dir-ho d’alguna manera, trobe que la societat anglesa està molt més “capitalinitzada”.

P: Eres l’única valenciana, o coneixes a gent del nostre territori?
R: Sí que conec un parell de valencians i a una catalana, probablement hi haurà molts més, però com ja he dit, jo solc fer més vida amb gent anglesa.

R: Sovint, i des de la distància, concebem Cambridge com la localització d’una universitat amb molt de prestigi, amb grans superfícies de gespa d’un verd intens, on els estudiants reflexionen al voltant del seu futur, i gaudeixen d’una època molt enriquidora… Com a resident, com definiries la ciutat? Quines coses destacaries, a banda de la ja tan coneguda universitat?
R: En part és així, una universitat amb moltíssim prestigi. Jo treballe de cambrera actualment a un college què,  per dir-ho d’alguna forma, és una facultat de la universitat, però on els estudiats viuen i mengen allí, i de veritat que és impressionant.
A banda, destacaria la multiculturalitat de què pot presumir aquesta ciutat, sense ser una ciutat immensa com ara Londres.
I per descomptat, tots els edificis plens d’història que la formen i que són vertaderament impressionants.

P: A banda de la família i els amics i amigues, què és allò que trobes més a faltar del poble?
R: Trobe a faltar la música, els concerts, una cervesa a la terrassa amb els meus… Però d’entre totes estes coses, el que més trobe a faltar és la música. Jo cante, abans d’anar-me’n d’allà estava cantant amb dos grups diferents: un de música més moderna que es deia Sembrant, el qual componíem dos amics meus guitarristes i jo; a part, cante també en un grup de musica folk valencià, anomenat La Rondalla de Muro. I bé, també he cantat sempre en casa amb el pare, ell sol acompanyar-me amb la guitarra. Açò es el que més trobe a faltar, poder cantar amb els grups i amb el pare. Ací m’he de conformar amb la meua guitarra, perquè tot i que hem fet algunes ajuntades amb gent que tocava la guitarra i de més, la cosa mai ha anat mes enllà, i realment ho enyore.

“Em fascina passar cada dia per davant del ‘college’ on imparteix classes Stephen Hawking, o del ‘college’ on va estudiar Darwin. Tots els edificis plens d’història que formen Cambridge són vertaderament impressionants”.

P: Quina és la teua formació?
R: L’últim que vaig cursar va ser el batxiller artístic a l’Escola de Art i Disseny d’Alcoi, a banda dels estudis musicals, que sempre he compaginat.

P: Contemples la possibilitat de reprendre els estudis a Anglaterra?
R: Ho vaig contemplar, i vaig sol·licitar plaça ací per a l’altra universitat que hi ha a Cambridge que, tot i que no té el mateix prestigi, segueix tenint uns graus amb bona qualitat. Em van oferir la plaça a l’abril per a començar en setembre de 2015 al grau de Sociologia, però després de pegar-li moltes voltes, he decidit tornar. Si tot va bé, començaré al setembre a la Universitat de Barcelona un doble Grau de Filologia Catalana i Anglesa. Però no descarte tornar per a fer un màster ací, perquè la veritat és que això m’obriria moltes portes.

P: Com va ser la recerca de la feina com a cambrera?
R: Cambridge és una ciutat d’estudiants amb un nivell econòmic elevat, i té demanda de molts serveis, per la qual cosa té molta oferta de treball, tant a nivell professional, com per a treballs temporals. Jo buscava alguna cosa per a poder sobreviure simplement. La primera setmana em vaig dedicar a repartir currículums per tota la ciutat, i la veritat és que, per a no tindre massa nivell d’anglés ni experiència laboral, va anar tot molt ràpid, i a la setmana ja vaig començar a treballar. Però també és cert què hi ha molta gent que s’aprofita d’aquestes situacions, de voler treballar del que siga, i hi ha que saber dir que no. Ací et pots permetre el luxe de deixar un treball de cambrera, perquè a la setmana vinent en pots tenir un altre perfectament. Per això jo en huit mesos he passat per 4 llocs de feina diferents.

P: Quines perspectives de futur té un jove a l’estranger?
R: Cada un té les perspectives que es propose i on vulga arribar. El que jo veig molt, i em dóna molta ràbia, és gent espanyola, italiana, etc.,  que ve molt preparada des dels seus països, i després ací ha d’estar almenys un any fent treballs que no tenen res a veure amb ells, per tal d’aprendre l’idioma. Una vegada que saps l’idioma, sí que es poden obrir moltes més portes. Així i tot, crec que som generacions que ens hem adaptat a viure el dia a dia, i a no fer plans de futur, perquè conec a molta gent de 30 i més anys que treballa ací de lo seu, però vivint amb un pis compartit, i sense poder fer plans a més d’un any vista. Trobe que el futur del joves, en general, és un poc incert.

CONNEXIÓ AMB LA TERRA

P: Visites Cocentaina amb freqüència?
R: La veritat és que en deu mesos que duc ací he visitat Cocentaina dues vegades, no sé si és molt o poc, però quan estalvie preferisc anar a llocs on no haja estat mai, perquè a Cocentaina he de tornar moltes voltes.

P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Avui dia, gràcies a la tecnologia, algunes estones quasi que et pots teletransportar allà. Jo personalment utilitze bastant l’Skype per a comunicar-me amb els meus, i ells ja em conten tot el que passa. També seguisc diaris digitals, com el vostre, i d’altres.

P: Quines són les teues impressions de la situació ací?
R: La meua impressió és que els joves, o ens menegem i ens busquem la vida, o allà no hi ha res a fer. Cada vegada més, la competència és més forta, i cada vegada hi ha més gent preparada, més gent que parla idiomes, més i més. Crec que no s’estan aprofitant per a res tots aquests potencials, ni a aquesta gent que estem formant amb ganes de fer coses i de moure’s. Després de veure la quantitat de gent espanyola que hi ha ací, em pareix un poc trist, sincerament: la majoria de gent que hi ha ací treballant ha emigrat perquè, si s’haguera quedat allà, ara no estaria fent res, i això hem posa de molt mala llet. Tot i això, una vegada estàs ací ho intentes dur el millor possible, passar-ho bé i enriquir-se personalment, però no ens enganyem: si tota aquesta gent haguera trobat feina professional més prop de casa, per a la qual estan qualificats, ara no seguirien pegant bacs per ací o per altres llocs del món.
És clar que sempre hem de mirar la part positiva de les coses ,i que la visió de món que et dóna viure en un altre país i connectar amb altres cultures no té preu, però una cosa és fer-ho per plaer o per experiència una temporada, i altra fer-ho perquè no et quede altre remei.

P: T’has plantejat tornar a instal·lar-te a Cocentaina?
R: Quan m’haja cansat de pegar bacs pel món jo crec que sí, que tornaré a Cocentaina o a algun poble més petit de la comarca, a fer vida tranquil·la i rural, que també m’agrada molt. Però per a això ha de passar encara molt de temps…