Nom: Marina
Cognoms: García Blanes
Poble i Comarca: Penàguila, l’Alcoià
Lloc de residencia actual: París, França
Treball: Periodista
Temps vivint fora: 2 mesos
P: Quines raons et fan traslladar-te a França i quant de temps portes allà? Anares amb intenció de tornar? Fou una decisió molt complicada?
R: Després d’acabar la carrera en juny de 2015, estic intentant fer-me un lloc al món laboral. A Espanya he realitzat pràctiques en diversos mitjans i era hora de provar fora. Des que vaig tornar de la meua experiència Erasmus fa dos anys, sempre he sentit la necessitat de seguir formant-me i agafar experiència en altres països, d’ampliar els meus horitzons, crec que això és sempre beneficiós, sempre que tingues la possibilitat, però especialment quan eres periodista.
La meua estança en París havia de ser necessàriament de dos mesos, perquè així ho estipula la beca. De manera que sí que tenia clar que tornaria a casa per Nadal i no em va costar massa fer les maletes.
P: Has viscut anteriorment en altre destí estranger?
R: Sí, la meua carta internacional és encara molt xicoteta però espere anar ampliant-la. Quan vaig acabar el batxillerat vaig poder anar a fer un curs d’anglés d’estiu a Dublín. Amb 17 anys era la primera vegada que agafava un avió a soles. Van ser tan sols tres setmanes, però em van servir com a primer contacte amb les dificultats que pots trobar a l’estranger. Tres anys després, vaig triar Bergen com a destí Erasmus, al sud de Noruega. Vaig fer una estança de deu mesos i l’experiència, imagine que com la de tota la resta de persones que han participat en aquest programa, va ser realment increïble. Pel que fa als meus estudis allí, el resultat també va ser més que satisfactori: una altra societat, un altre sistema docent. A més, tenia un benefici afegit: Bergen és una de les ciutats més boniques d’Europa, i una ciutat a la qual sempre somnies tornar.
“Jo em sent un híbrid entre els turistes que omplen la ciutat cada dia, i els parisencs que els han d’anar esquivant per a poder anar de casa al treball”
P: Què hi ha del component del coratge a l’hora de decidir emigrar? Et fou fàcil integrar-te al nou destí?
R: París és una “megaciutat”, sentir-se del tot integrat no és fàcil, però d’altra banda, tampoc estàs mai sol. Evidentment, en dos mesos és impossible sentir-se com un parisenc. Jo em sent un híbrid entre els turistes que omplen la ciutat cada dia, i els parisencs que els han d’anar esquivant per a poder anar de casa al treball. Respecte al coratge… jo em sent totalment una ciutadana europea, i pràcticament no trobe la diferència entre anar a estudiar a Barcelona o a París. Les xarxes socials, en aquest cas, fan un gran paper.
P: A banda de la família i els amics i amigues, què és allò que trobes més a faltar del poble?
R: La tranquil·litat. Poder eixir a passejar amb les meues gosses tranquil·lament. Quan estic saturada a París no hi ha un lloc on em puga evadir un poc. Intente pujar al Sacre Coeur però, així i tot, sempre trobaràs algú que et demane que faces una foto, que intente vendre’t qualsevol figureta de la Tour Eiffel etc. Mai no estàs absolutament desconnectat.
P: Com és un dia de la teua vida quotidiana en París?
R: A les 10 del matí comença la meua jornada laboral, i acaba a les 6 de la vesprada; hora punta. Pare una hora per a dinar cap a la una o les dos, tenim un horari prou espanyol. Després agafe el metro, abarrotat, i en mitja hora arribe a ma casa en el districte 18. Normalment aprofite la vesprada per a comprar, rentar la roba, anar a alguna llibreria o passejar un poc. Els caps de setmana els reserve per a la meua faceta de turista en París.
P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida parisenc, o hi ha certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: Jo treballe amb un equip totalment internacional: dos anglesos, quatre francesos, un belga, dues alemanyes, una polonesa i dues espanyoles, dues valencianes millor dit. Per tant, el ritme de vida que conec no és el parisenc. Cada u segueix un poc els seus costums, en realitat tots som molt semblants: llevat dels horaris, tots som joves europeus que fem el mateix tipus de vida i, per tant, l’adaptació ha sigut molt senzilla.
P: Quant a festes i celebracions, què hi trobem en París?
R: L’única festa nacional que he viscut durant la meua estada ací ha sigut l’Armistici. Però ara que s’apropa el Nadal, París és al·lucinant. Passejar pel mercat de Nadal de Champs Elysées un diumenge i beure vi calent potser siga el que més t’apropa al Nadal parisenc.
“Les llums, els carrers estrets il·luminats i l’estètica dels bars fan que la definició de ‘ciutat de la llum’ o ‘ciutat de l’amor’ cobre tot el sentit”
P: Què és allò que més t’agrada d’aquesta ciutat, el més característic?
R: La nit, i no em referisc a la festa necessàriament. Senzillament París de nit és espectacular. Les llums, els carrers estrets de Montmartre il·luminats, l’estètica súper cuidada de cada bar… creen un ambient que et transporta a la Belle Epoque i que fa que les definicions de ciutat de la llum i ciutat de l’amor cobren tot el sentit.
P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques? Eres l’únic valencià, o coneixes a més gent del nostre territori?
R: En les coses més importants no hi ha diferències, en les més lleugeres som com el blanc i el negre. París és una capital, i els seus ciutadans viuen de manera més individual. De vegades, poden resultar molt bruscos al metro, etc. Imagine que no és fàcil viatjar cada dia com en una llauna i entre empentes. A mi també em passa, senzillament, dins del metro en hora punta et canvia el caràcter.
P: Els valencians sovint concebem París com a la ciutat de l’amor per excel·lència, on cada racó compta amb un encant especial i encisador. En l’actualitat, malauradament, també el concebem amb una certa sensació de temor generalitzat… Com a resident, com definiries la ciutat?
R: A la revista, després dels atemptats del 13 de novembre, que malauradament vam viure molt intensament, vam publicar un article que es deia ‘Ombres sobre la ciutat de la llum’, crec que eixe és el títol perfecte per definir aquest últim mes a París. París és la ciutat de la llum, de l’art, de la música, del romanticisme, de la joventut, de la diversió. Precisament, per tot això, va ser atacada. La por ha calat dins de tots els parisencs i els seus residents, però així i tot, hi ha una voluntat generalitzada de seguir defenent més que mai París com la ciutat de la llibertat, dels encontres, de la cultura i de l’expressió. Els parisencs han seguit eixint a les terrasses a beure un divendres qualsevol, i em sembla que ha sigut la millor mostra d’amor a la seua ciutat.
“Els parisencs han seguit eixint a les terrasses a beure un divendres qualsevol, i em sembla que ha sigut la millor mostra d’amor a la seua ciutat”
P: Treballes en una Revista en format digital, viatjares amb la feina assegurada? En què consisteix el treball, i com és la teua situació laboral allà?
R: Sí, vaig vindre amb un contracte de beca ja signat. La meua situació com a becària és molt precària. El que cobre de beca se’n va íntegrament per pagar el pis. Tota la resta corre a compte dels meus estalvis i dels meus “mecenes”, els meus pares. Però de totes maneres, estic contenta. Estic aprenent moltíssim dels meus companys, dels seus països, etc. Crec que les inversions en formació sempre són positives, el problema ve quan les practiques deixen de ser formatives i la teua tasca és la de substituir a un treballador.
“Les inversions en formació sempre són positives, el problema ve quan les practiques deixen de ser formatives i la teua tasca és la de substituir a un treballador”
P: Com assumeixen els mitjans de comunicació francesos els passats atemptats en París?
R: Per a mi ha sigut bastant alliçonador. He preferit no veure les notícies espanyoles i seguir la informació a través de la premsa francesa. Senzillament perquè sabia que veure imatges anava a fer-me mal i la premsa francesa ho ha tractat lluny millor que la premsa internacional. No volia saber com s’havia produït l’atemptat dins de Bataclan, en el moment dels atemptats jo estava en un bar a uns 15 minuts a peu de la Place de la Republique per tant no volia tindre detalls de l’horror que havia viscut gent com jo que, senzillament, es divertia. No obstant això, alguns vídeos han aparegut al meu canal de Facebook i mels he topat. Crec que cal mostrar un major respecte a les víctimes, als seus familiars i a la sensibilitat de les persones.
“He preferit no veure les notícies espanyoles i seguir la informació a través de la premsa francesa, ja que ho ha tractat molt millor que la premsa internacional”
P: Com a titulada en Periodisme, en quin mitjà de comunicació francés t’agradaria treballar? I en quin valencià o espanyol?
R: A França treballaria, per descomptat, a Cafébabel, la revista on col·labore. Seriosament, treballaria a Libération, crec que és el més proper a la meua manera de veure les coses. A Espanya m’agradaria treballar a eldiario.es, l’he seguit des del seu inici i quan estic fora és el meu principal canal d’informació.
P: Creus que els models periodístics francés i espanyol són pareguts? (qualitat, ètica, situació laboral…)
R: Depén del mitjà, la qualitat varia. Hi ha paral·lelismes: premsa rigorosa i premsa malintencionada.
P: Estan ben valorats els periodistes en aquest país?
R: Almenys millor que en Espanya sí. A la meua oficina la mitja d’edat no supera els 30 anys, i sis dels treballadors tenen un contracte indefinit. A Espanya no conec absolutament cap cas, si t’ofereixen unes pràctiques de 35 hores setmanals a 300 euros sent graduat i tenint experiència en 4 mitjans diferents, se suposa que has de donar les gràcies.
P: Et planteges tornar a treballar al teu territori?
R: A Penàguila òbviament no tinc cap futur. No és que no m’agrade estar en ma casa ni res semblant, és senzillament que vull que la meua feina siga valorada. He estudiat quatre anys i m’he esforçat per tindre experiència, senzillament vull tindre les mateixes oportunitats que tenen la resta de joves europeus, i si no pot ser en Espanya, les buscarem fora. No és que vulga anar massa ràpid, sé que em queda molt per aprendre, i és per això que continue formant-me, però tampoc vull que no es valore el meu treball perquè a poc a poc va calant en l’autoestima, i amb el temps acabaré creient que no sóc periodista i sí que ho sóc.
CONNEXIÓ AMB LA TERRA
P: Visites Penàguila amb freqüència?
R: Quan estudiava a València, pràcticament tots els caps de setmana. M’encanta tornar a casa. Ara passaré el Nadal allí, i després em plantejaré on buscar feina.
P:Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona? (Família, mitjans de comunicació…)
R: Tenim una pàgina de Facebook on es discuteixen tots els temes, així m’assabente de tot. De tant en tant, pegue una miradeta a la web de RadioAlcoy per saber un poc més.
P: Des de la distància, quines són les teues impressions de la situació ací?
R: Com que treballe dins de la versió espanyola de Cafébabel, seguisc l’actualitat espanyola molt a prop. Me la prenc amb humor. Els desplantes de Rajoy als debats, les enquestes per a les pròximes eleccions… senzillament al·lucine en què hi haja tants espanyols que encara vagen a votar-lo.
P: Et planteges tornar a instal·lar-te a Penàguila?
R: A instal·lar-me espere que no, això significaria que no he aconseguit trobar el meu lloc, i que he tornat a viure en casa dels meus pares. Per a mi, encara que m’agrada molt el meu poble i allí tinc els meus iaios i a tota la meua família, seria un fracàs
Autor
