Mugroman s’acomiada dels escenaris amb la seua última lluna a Xixona

El grup repassà 12 anys de trajectòria al pati de l’escola Eloi Coloma de Xixona: del disc “Cendra” de l’any 2004, fins al més recent “Sol d’hivern” del passat any, amb un total de 31 temes i un concert de dues hores i mitja de duració.

“Dolça Derrota” donava per iniciat un concert amb dues parts i sota el títol de “L’última lluna” . Durant la primera part caigueren les cançons més dolces, algunes d’elles impregnades de la nostàlgia i la tristesa del moment , com  “Érem tots” ,  dedicada als anys d’infantesa,  “Fracassat” i “No Puc Callar” del seu disc “Esclaus de la Nit“, o la balada dedicada als treballadors de Canal 9 “Com quan érem veu i so“, que cloïa aquesta part més melòdica i pausada, sota la llum de la primera de les tres superllunes d’aquest estiu.

Armat amb la guitarra amb forma d’estrela i la samarreta de Reincidentes, la mateixa que vestia durant la seua primera actuació amb Mugroman, Javi Ivànyez s’apreparava per a l’esclat elèctric del segon “round” del concert. Invocaren al déu del metall amb “Cendra“, i continuaren amb  éxits com “Ja pots respirar” o el duel de guitarres de “Mai faran res” entre Paco Alemañ i Rubén Espinosa, un dels convidats i antic guitarrista del grup.

Sonaren també algunes de les mítiques versions “valencianitzades” pel grup, com l’opening de Bola de Drac, o “The Final Countdown“, amb les dolçaines de Pau Soler i David Sirvent tocant la famosa melodia d’Europe. També hi hagué temps per a recordar la Ruta Destroyer amb les cançons Flying Free i Cherokee, amb els assistents ballant com si fora la mateixa Pont Aeri.

“Esclaus de la Nit” comptà amb la col·laboració de Raju al saxo baríton i un intercanvi de papers entre cantant i bateria, amb Raül Carricondo posant la veu al tema.  No podia faltar “De la puça a l’infern” amb Carricondo i Ivànyez cantant a l’uníson o   “Moltes Veus“, cançó que utilitzaren per gravar el lipdub al centre històric de Xixona.

Finalment, amb el mític “Run to the Hills” d’Iron Maiden,  reconvertit com  “La Manta al Coll” i amb el baix galopant de Pasqual Sanchís, ens deien adéu un dels grups més destacats del Rock en majúscules de tot el país. Un concert carregat de passió i d’emocions difícil d’oblidar, a la llum de la seua última lluna. Esperem que les coses canvien i siguen moltes més!