La història ens narra una crònica de molts anys enrere, on els habitants de dos pobles (prou distants entre ells) anomenats Güest i Raïmat, visqueren una situació que, malauradament, ens recorda els temps d’ara.
Parlem primer de Güest. En aquest poble sols existia el treball agrícola i ramader i, com sempre havien disposat de les terres i els animals suficients, no els feia falta (i crec jo que ni s’ho haurien plantejat) eixir mai del seu poble per tal de conèixer com funciona tot allò que és el món i buscar altres formes de guanyar-se la vida. I tot va seguir així, fins que va néixer un xiquet anomenat Enric. Va néixer i créixer en el nucli d’una família llauradora i podríem ja assegurar quin seria el seu destí dins d’aquesta. Però a l’Enric no li agradava el camp o, més bé, no li agradava fer el que tota la vida s’havia fet; la seva curiositat li anava guanyant la batalla al pensament de l’època. I així va ser com, de sobte, un dia, en acabar l’escola, decideix, junt amb un grupet d’amics, aventurar-se a conèixer altres pobles, altra gent, altres realitats, en un viatge que duraria un any.
Es així com començaren aquesta colla de cinc amics a veure l’altra part del món de la qual no n’eren conscients. Passant per nombrosos llogarets i pobles, van conèixer una gran varietat de gent que, sorprenentment, els donaven provisions i allotjament, sempre de la forma més amable. Però al poc temps van comprendre que no podien viure del que els donava la gent i, per tant, van començar a buscar un lloc on poder treballar. La serventa de la casa on es van quedar l’ultima nit els va indicar que, a l’altre vessant de la serra, hi havia un poble que, malgrat que sols lluïa unes poques terres dedicades al cultiu de vinyes, quan arribava la campanya de la verema, necessitaven una gran quantitat de mà d’obra. I ells, decidits, s’enfonsaren en aquella serra per tal d’arribar on els havien indicat que trobarien treball. Passaren la nit a l’alt de la serra, al ras, sota les estrelles, gaudint del soroll i l’escalfor de la foguera que amb unes poques branques havien preparat. El sol clarejant els despertà progressivament i emprengueren el camí cap a Raïmat, el poble de la verema. Tan bon punt arribaren a l’entrada del poble, hi havia un home amb un bigot un tant estrany, però, alhora, característic, que cridava ben fort: “Necessitem gent per a la verema! Seran 4 setmanes! I no us pagaran tan bé en altre lloc!”. I allí que anaren. S’oferiren a l’home, qui els digué que el dilluns començarien i que durant les quatre setmanes es quedarien a sa casa.
I així va ser. Va arribar el dilluns, a les 7 del matí, i vingué el treball tan ràpid i tan fort com l’havien demanat. El seu horari, podríem dir que era “solar”: des que el sol eixia i fins que el sol se n’anava. I així, esgotats però ben pagats, passaren les quatre setmanes. No obstant això, durant l’última setmana de treball, els cinc passaven més temps pensant en on es deixarien caure quan se’ls acabés la verema que ajupint el llom. I en aquests últims dies, sense pensar-ho ni buscar-ho (però si desitjant-ho), mentre tornaven del camp, van trobar, en un dels carrers, un cartell en el qual s’anunciaven unes classes i ensenyances per fer gerros i altres derivats de terrisseria i, quasi sense acabar de llegir l’anunci, es dirigiren cap a la casa on havien d’apuntar-se. Pagaren una xicoteta quantitat de diners, aprengueren l’ofici i tots cinc començaren a exercir-lo, cadascú en un taller diferent.
Era magnífic, estaven realitzant un viatge en el qual estaven coneixent molta gent, diferents costums, paisatges mai vistos i altres formes de guanyar-se la vida. Però, de sobte, aquella alegria i felicitat que desprenia aquesta joventut s’enfonsà en un abisme fosc, molt fosc, excessivament fosc, diria jo. Algun foraster s’havia assabentat del negoci i la gran quantitat de gerros que s’estaven fent al poble. Sense donar temps a contar més detalls, els carrers de Raïmat van ser presos per un grup de lladres amb una primera intenció d’entrar als tallers i furtar tots els gerros i diners que pogueren. I quan ja acabaren de furtar tot allò, començaren a destrossar amb fúria els tallers. Però, la cosa no va acabar ací. Posteriorment començaren a tirar avall les cases i, fins i tot, l’església del poble. La gent fugia desconcertada cap enlloc, sense saber la intenció amb la qual aquells individus estaven fent tals barbaritats. L’Enric i els seus amics quedaren espantats, ni tan sols no podien concentrar-se i pensar en el que els havia passat. Era increïble, amb el sentit escèptic del terme. Aquell poble havia deixat tot el seu colorit a banda per lluir un blanc i negre amb una cruesa i penúria inusual. Els xicots varen estar uns minuts guardant silenci i assimilant el que havien vist. Però ja, quan van recobrar les maneres, decidiren tornar a casa.
A l’endemà, la gent del poble de Raïmat, sense saber on anar, van veure els xicots eixir del poble i els preguntaren cap a on es dirigien. L’Enric contestà que havien perdut els diners, els gerros, els tallers i, per tant, la feina. El viatge s’havia acabat o, millor dit, la nova vida se’ls havia acabat. Els habitants de Raïmat, que s’hi veien amb les mateixes circumstàncies, s’uniren a emprendre el camí amb ells amb la idea de fugir del seu poble (que ara estava pres per una colla d’alienats i impetuosos cleptòmans) i poder emprendre un futur millor. Aleshores, tots junts decidiren un dia per tornar i ho feren de la mateixa forma que ho havien fet l’Enric i els seus amics en vindre: amb la foguera i els estels acompanyant la nit i encoberts per un gran mantell de serra espessa.
Però les sorpreses no havien acabat. Quan, a l’endemà a migdia, arribaren al seu poble natal, els esperava una gran multitud de gent que, de primer cop, no van saber ben bé què feien tots reunits a l’entrada del poble. Però sols van haver de mirar-los les cares per comprendre quines intencions portaven al cap. Amb cares de pomes agres i amb menyspreu, el poble s’havia concentrat per evitar que aquella gentada del poble de Raïmat poguera entrar. S’escoltaven frases com: “Nosaltres no necessitem més gent al poble i menys si vénen de tan lluny!”, “Segur que no saben ni el que és una esquella!”, “Les nostres terres i animals ja tenen amos!”. No acceptaven que eixa gent s’instal·lés a Güest. Sols acollien l’Enric i els seus amics, que en ja en formaven part.
Semblava que els habitants de Güest ho sabien tot: sabien que aquelles persones venien de lluny, que venien amb ganes de buscar-se la vida i que ninguna d’elles sabia realment què era una esquella. El que ells no sabien era el que havia passat a Raïmat. Era possible viure a Raïmat amb aquell desgavell que havia pres els carrers, les cases i, fins i tot, l’església? Quina culpa tenien aquelles persones del que els havia passat? S’atrevirien aquests que els tallaven el pas a conviure en un poble com ara Raïmat, amb aquestes “particularitats”?
Tot i dir que a Güest hi havia alguns partidaris d’allotjar als pobres migrants, no eren majoria, sinó que, més bé, n’eren ben pocs. I així quedà açò. L’Enric i els seus amics decidiren solidaritzar-se amb la multitud migrant que els acompanyava i foren ells qui, tres vegades al dia, pujaven a l’alt de la serra, on s’hi havia instal·lat, per donar-los, de manera particular, pa, aigua i una xicoteta part de la collita que portaven les seues famílies a casa. Però és clar que no era suficient per a tots i molta gent, sobretot els més petits, van caure fàcilment en la malnutrició i altres malalties contagioses i fou la profunditat de la serra junt amb el cel qui finalment va accedir a rebre aquells àngels errants davant la brusquedat i inclemència amb què els havia tractat aquesta “inhumana” humanitat.
Cal dir que les migracions han estat necessàries per a la humanitat des de temps antics. I, en detriment del que diuen alguns, l’origen d’una migració sempre prové de la necessitat, ja siga per circumstàncies socioeconòmiques, per guerres o conflictes o, simplement, per amor. Per això, amb aquesta breu historieta pretenc, simplement, i de la manera més humil, despertar aquelles consciències que encara dormen al matalàs de la comoditat, fent-les veure que aquesta bombolla on s’hi troben potser siga el pitjor malson d’una gent necessitada que pateix el món d’ara amb tota la seua intensitat. Podeu anar pensant en el moment en què ens arribe a nosaltres.
Javier Martí
Estudiant de Sociologia en la Universitat d’Alacant
Autor
