Francesc Anyó i Borja Penalba interpreten un fragment del llibre “Converses amb un senyor escriptor” amb la música de “País Petit” de Lluís Llach.
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu pare se n’havia anat a una casa de camp que estava a una mitja hora de Castalla. El lloc, vora del riu, era un encant. I a la una i mitja se’m va acudir a mi eixir i presentar-me ací, en la nostra terra. I crec que, corrents, van enviar, des de casa, un propi d’aquella època; pense que devia ser un d’aquells xicots que feien treballs domèstics: traure aigua del pou, regar l’hort de flors, fer raons i comandes… Al veure’l, mon pare li va dir: “Què vols? Què passa a casa?” “Vaja-hi que té un altre xiquet.” Sense més explicacions. “Vinga, home, explica’t un poc més!” “Tot va bé.”Efectivament, jo era el segon. En 16 mesos els dos, coses del matrimoni.
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
Autor
