Lament
Homenatge a les nostres serres cremades
Al Setembre del 2010, les nostres serres sofriren un dels majors incendis que es recorden, destrossant gran part de les nostres muntanyes i paratges. Mai havia vist a tot un poble tan trist com aquells dies, on veiérem sense poder fer res com se’ns cremava tot.
Aquesta humil obra intenta expressar el lament de la gent, la tristor i ràbia que sentirem pel que havia passat.
L’obra comença amb un Solo de dolçaina que intenta musicar l’imatge d’un arbre cremat. Aquest solo no és més que una introducció a l’inici real de l’obra on tot el grup ens dibuixa el tema principal de la peça, que intenta simbolitzar les nostres serres abans de ser cremades. Una mena de viatge a vista d’au. Finalitzat aquest viatge comença l’incendi a partir d’uns sorolls que evoquen l’inici de les flames, continuant amb una llarga secció frenètica que evoca la crema. Una secció que intenta plasmar l’angoixa de sentir-se dintre del foc, així com la velocitat amb la que es desbordaren les flames. Finalitzat l’incendi s’inicia la pluja que acaba d’apagar el foc, donant lloc a la desolació, al lament….
Aquest lament es converteix en ràbia al vore com possiblement hi havien interessos darrere dels focs (autovia d’agres, torres d’alta tensió al Torrater d’Ontinyent….). Ho intente simbolitzar reexposant la melodia de l’arbre cremat que és “xafada” pels especuladors, representats per els forts colps de la percussió i acords dissonants a les dolçaines.
No ens queda més que esperar que passe el temps i fer tot el que estiga al nostre abast per a que amb el transcurs dels anys les nostres muntanyes tornen a pintar-se de verd. Aquesta espera es simbolitzada pel sonar d’un metrònom (de vares i no digital) que es situarà al centre de l’escenari a la velocitat de 60 negres per minut (velocitat dels segons del rellotge). L’obra finalitza amb el dibuix de les nostres serres ja de nou vestides de verd reexpossant el tema inicial.www.saulgomezsoler.es
Autor
