Paraules com ara: passera, llebetjada, ferreny, gatxull, esvavorar, sonramà, córrer l’andola, reglotar… acomboien un col·lectiu de més de cinc mil internautes dins el Facebook. Perquè d’això de rescatar, com podeu llegir en la capçalera, i que aparentment no ens sona més enllà de quan algú està en perill o un país cau en una crisis severa. Al “Rescatem Paraules de l’Oblit”, ho enfoquem en la nostra llengua, el català parlat a la manera de València, com bé deia el nostre volgut amic l’Ovidi. L’objectiu és treure la pols de l’oblit de totes aquelles paraules que, per motius diferents, ja siga perquè algunes feines han quedat en desús, o perquè la gent les ha substituïdes per d’altres, ja no s’escolten en el carrer.
Diàriament els companys n’afegixen de noves. Uns se les troben parlant amb els pares, mares i amics més grans. Altres les nomenaven de xiquets i ara ja no les senten com abans, i en una conversa se’ls il·lumina aquella paraula enfonsada en el pou de la memòria. Fins i tot, hi ha qui les penja després d’escoltar-les, fent una mica el dotor, furtades de converses alienes, i després no les han trobat en cap vocabulari… De tot açò, moltes s’han arreplegat al llibre “Paraules en Xarxa”, publicat i arranjat per l’autor Juli Jordà, el qual ens recorda: “Què passa quan unes quantes persones diuen i comparteixen paraules que s’estimen? Bo, paraules, expressions, cançons, jocs… El que ocorre és que s’ho passen bé, recorden fets de quan eren menuts, reivindiquen, aprenen paraules que no coneixien i, a més a més, fan que totes les paraules siguen ben vives altra volta”.
Nogensmenys pel temps, units per l’estima a la nostra llengua, es creen vincles que acaben esclatant en trobades. Així, de tant en tant, algú proposa fer un aplec de rescatadors, i la ciutat o poble on hauria de fer-se. La primera fou a Caudiel (Alt Palància), amb setze únics rescatadors, els qual podríem dir que són els iniciadors d’aquest viatge de rescatar. En paraules de Juanjo i Àngela, creadors de Transhumàncies Valencianes i T’afavoreix somriure: “van ser les ovelles que ens van fer amics al Facebook. Però així que vam encetar el xat, més que de transhumància, parlàvem de llengua, i de l’enyor de tant de mot perdut… Un poble és un paisatge que arrela en una llengua; cada mot que s’oblida, és una arrel que mor… I, aquell migjorn d’agost, mentre rallàvem del ‘micapà’, tan desaprés el pobre, ‘Transhumàncies’ va dir: saps què? Vaig a crear un grup de rescatar paraules…” Qui ho havia de dir. Tres mesos llargs, i el ‘Rescatem’ va travessar la xarxa: primera trobada, impressionant, la part humana del Facebook; inoblidable l’experiència del somni guanyant a la raó.
La segona a Otos (Vall d’Albaida), on el nombre de rescatadors anava creixent a corre-cuita. La tercera trobada, a Benifaió (Ribera Alta). Ací, Juli Jordà va presentar el seu llibre “Paraules en Xarxa”, el qual, en paraules del conegut Eugeni Alemany, qui participa al llibre amb l’introducció, diu: “m’atreviria a dir que és el primer llibre en la nostra llengua que naix en les xarxes socials”.
La quarta trobada, ja dins el 2015, es trià Benicarló (Baix Maestrat). Ja érem quasi 5000 rescatadors i s’aplegaren uns 60. I aquesta, la cinquena es va triar Alcoi (l’Alcoià), per poder fer-li l’escaient homenatge a l’Ovidi. Endinsar-se, perseguir l’esperit lluitador de tant gran cantant, amb els seus paisatges. Reviure les seues cançons, no només amb els cantants que ens acompanyen, sinó amb el fum dens i fosc de les xemeneies, la música compassada dels sorollosos telers, pujar i davallar costeres, creuar ponts, conèixer al personatge Teresa “la loca” i albirar el seu volgut Barranc del Sinc.
Així, el passat 28 de juny, s’aplegaren unes 75 persones de tot el País Valencià dins els carrers alcoians, plens d’història. Primerament, li oferiren un breu i especial homenatge al cantautor alcoià per excel·lència, i defensor de les nostra identitat. Acompanyats per cançons del mateix Ovidi, amb la veu de Pau Miquel Soler, el qual pertany al grup Arthur Caravan, i amb l’acompanyament a la guitarra del rescatador Josep Nebot.
Acabada l’actuació, els companys ficaren romer, llorer i d’altres herbetes aromàtiques, per deixar l’ofrena en un cistell de vímet als peus del seu monument. Bastida per un dels seus amics, l’Antoni Miró. I situat al parc del Passeig de l’Ovidi Montllor en el barri del Viaducte, al qual va nàixer i créixer.
Tot seguit, Paco Blai, de manera magistral, ens oferí una bona passejada per la ciutat amb quasi quaranta graus i vent de ponent, transportant-nos en cada explicació al tangible passat de la ciutat. Omplerts de goigs poguérem veure l’Escola Industrial, el pont del Viaducte, la Plaça de Dins, on la gent descansà una miqueta i omplí de benzina la panxa, per tal de continuar amb el modernisme, i delitar-se amb la meravellosa Casa Escaló, els edificis de Ferrandis i Carbonell, els Cercle Industrial, la Casa del “Pavo” i, el cantó el pinyó, recollit en una de les cançons del mestre Montllor.
De pas obligatori per la tenda de ‘Coses d’ací’ i arrabassar amb tots els Tirisitis i Teresetes, enfilarem el carrer del País Valencià per aixoplugar-se de la sufocadora basca, sota la teulada de la fàbrica situada a la vora del pont conegut amb el mal nom de ‘Cervantes’, a la zona coneguda com “la caldera el gas” i tocant l’antiga font de la Rata. El restaurant de la “Filà els Vascos”, ambientada amb motius medievals, amplia i de bon menjar: entre ells, la paella de pericana, de sabor exquisit, i que des d’ací recomane.
Retrobats amb la fresqueta del local tant representatiu alcoià, i amb menjar típic de la nostra muntanyenca Diània, escoltàrem amb el cafè a la mà cançons de Toni de l’Hostal i més tard d’Hugo Mas, que junt amb al grup Arthur Caravan fa poc temps han treu un nou disc: “Wegener“. Cantants que ens han fer gaudir de les lletres plenes de poesia de l’Ovidi, gràcies a Jordi Soler, un dels organitzadors de la trobada. Sense oblidar també del company Josep Nebot, qui una altra vegada acompanyà amb guitarra i veu. Aplegats al darrer so de corda, ens acomiadarem fins una altra trobada, qui sap si a Gandia, Sueca, Lliria, València o Morella…
Els amics i organitzadors Juanra Herrerro, Jordi Soler, i Xarpolar de les Muntanyes, un servidor. Agraïments a: Luís Galan , Rosa Segarra i Rosa Lluch, Eva Gisbert, Ana Serrano, Paco Blai, Joan Antoni Gisbert, Amparo SanSixto, Vicent de la Torre, Empar, Àngela i Juanjo.
Autor
