El 10 d’octubre de 2013 Biar va rebre la visita del president Alberto Fabra, una visita que va passar desapercebuda per a molts veïns i veïnes simplement perquè no s’havia anunciat per part de l’Ajuntament. Aquell dia les autoritats locals, provincials i autonòmiques i els seus simpatitzants amb vestit de diumenge segurament esperaven trobar-se a territori amic, ja sabem que Biar més enllà del revol quan van llevar les dames en Festes, quan es va produir la moció de censura i canvi de govern local, o l’oposició a la construcció de les macro urbanitzacions entre Biar i el Camp de Mirra no ha destacat per ser un poble crític políticament, més bé el contrari, un poble on tot el món sabem com pensa este o l’altre, on s’etiqueta ideològicament segons la família, on cal no alçar massa polseguera, especialment si tens un negoci o treballes per l’Ajuntament.
Però aquell dijous d’octubre sembla que alguna cosa va començar a canviar, ja que una trentena de persones, joves i no tan joves es concentraren a la plaça de l’Ajuntament, deixant de banda el què diran i la por per mostrar amb crits, xiulets i consignes el seu rebuig a les polítiques del PP al nostre país, tot això davant la cara estupefacta de les autoritats.
Tot semblava una pataleta juvenil, o això pensaria qui no vol que res canvie, que Biar tornaria al dia següent a ser el poble tranquil i sense polsegueres polítiques que sempre havia sigut. Tot i que això no va ser ben bé així, a finals d’any, en desembre, 50 persones ens reunírem en el que seria el primer pas per constituir una plataforma que reivindicaria la tornada del servei d’urgències 24 h al centre de salut que per decisió del consistori local, en mans del Partit Popular, va decidir privar-nos, deixant de banda que una sanitat universal i de qualitat no ha estat un regal dels de dalt, si no la lluita de moltes generacions.
Durant els mesos de la plataforma Biar va tornar a alçar la polseguera, assemblees públiques que van arribar a sumar més de 70 persones i l’assistència al Ple de febrer d’unes 60 persones on es va llegir un manifest i la ciutadania va participar en un Ple Municipal per primera volta, tot per un objectiu comú, recuperar el que era de Biar i se li havia negat.
No va passar molt de temps després d’esta onada reivindicativa que poc a poc anava transformant Biar, obrint els ulls i fent perdre la por. Ja que a principis de maig de l’any passat una nova força política irrompia al panorama local, la Candidatura d’Unitat Popular(CUP). Tot i que ja feia mesos que estaven treballant, van aprofitar la presència del conegut diputat català David Fernàndez, conegut per les seues intervencions al Parlament de Catalunya i mostrar una sandàlia a l’exministre espanyol Rodrigo Rato amb to clar i contundent denunciant els abusos de la banca sobre la gent més humil.
El naixement de la CUP a Biar, la força política que tot just ara té la clau del govern de la Generalitat de Catalunya, es defineix com a anticapitalista i partidària de la independència de Catalunya a la que s’hi han d’anar sumant la resta de territoris dels territoris de llengua i cultura catalanes, principalment el País Valencià i les Illes Balears, venia a sumar-se a les altres forces a l’esquerra del PSOE que ja feia molts anys que treballaven a Biar, com Compromís i Esquerra Unida.
Eixe estiu ens deixaria més reivindicacions, com ara les concentracions per la República, davant l’abdicació del monarca espanyol Juan Carlos I en el seu fill Felipe, unes concentracions que en aquell juny de 2014 donarien lloc a centenars de visites en la premsa local i comarcal i la contribució a eixir al carrer i treballar per allò que cada u o cada una considera just reivindicar, com dic, en un poble complicat com és Biar. A aquelles concentracions les va seguir la constitució de la Plataforma pel Centre Històric de Biar davant les obres que estaven realitzant-se per part de l’Equip de govern anterior, on un bon grapat de veïnes i veïnes a títol individual reivindicaren que es donara una major participació al veïnat en esta qüestió. Les reivindicacions de la Plataforma també es van portar al Ple municipal de setembre, fa tot just un any.
L’any no ens deixaria sense alçar de nou la polseguera reivindicativa local a la qual semblava que no ens acabàvem d’acostumar, “com poden passar estes coses a Biar?” pensarien alguns, com si el nostre poble estigués exclòs de les contínues retallades i abusos d’una minoria sobre la majoria. Com dic, el 10 de desembre, el fred no va ser excusa per a que una vintena de biaruts i biarudes es concentraren a la plaça del Convent per protestar contra les polítiques del president Alberto Fabra, que visitava Biar amb motiu d’una reunió de partit, totes les persones concentrades foren identificades per la Guàrdia Civil,
Inaugurat el nou any 2015, any electoral amb l’esperança que s’obria cada dia que passava de que per fi, després de 20 anys de governs del Partit Popular al País Valencià, un enteniment entre les forces d’esquerra faria possible que Alberto Fabra no tornara a ocupar el Palau de la Generalitat, de fet, les enquestes indicaven que el PP no podria governar ni amb el suport de Ciudadanos, eixa formació política amb una líder, Carolina Punset, que reconeix públicament avergonyir-se del valencià i referir-se com a una llengua “para aldeanos”. La nota negativa era que una força com Esquerra Unida que havia treballat de valent durant molts anys per denunciar les polítiques antivalencianes del Partit Popular quedava fora de les Corts per culpa de l’antidemocràtica barrera del 5%. Val a dir que a Biar també s’obria esta possibilitat de canvi després de huit anys de govern del Partit Popular, on cada volta era més evident la inconformitat d’una part important de la població biaruda.
El 24 de Maig se celebraven eleccions locals i autonòmiques, i a nivell del País Valencià es confirmaven les enquestes, el Partit Popular continuava sent el més votat però sense majoria suficient, ja que perdia quasi la meitat dels vots obtinguts en 2011 i més de dos terceres parts en escons, i irrompia amb força Compromís, que multiplicava per tres la seua presència en les Corts. Tot plegat un enteniment entre PSPV-PSOE i Compromís, i el suport en la investidura de Podemos, feia realitat el “Pacte del Botànic”. La sorpresa també es va donar al cap i casal, els vots escrutats aquella nit de diumenge feien alcalde de València Joan Ribó, de Compromís, per fi la capital del País Valencià estaria governada per una força d’obediència estrictament valenciana, això sí, gràcies al suport dels socialistes i Podemos que feien realitat un nou pacte per governar la ciutat del Túria.
A Biar també es faria possible una entesa per governar els propers quatre anys, tot i que a nivell autonòmic quasi tot el món crèiem que el PP perdria les principals institucions del país i les principals ciutats (i les no tant principals també), a nivell local era una incògnita si finalment les urnes dictarien sentència i farien possible una majoria d’esquerres huit anys després. Finalment així va ser, la davallada del bipartidisme també es feia present a Biar, amb la pèrdua d’un regidor per a socialistes i populars i la tornada amb força de Compromís a l’Ajuntament de Biar, per primera volta amb dos regidors i un total de 505 vots, mentre que Esquerra Unida mantenia el seu regidor i augmentava en vots, tot plegat es feia possible un pacte entre les tres forces d’esquerra a nivell local. Les reivindicacions del carrer prenien cos a la institució local, on està una part important del poder real de decisió per als veïns i veïnes de Biar.
Arribats a este punt què cal fer? En primer lloc felicitar-nos perquè entre totes i tots hem contribuït a que cada volta més gent vaja perdent la por, la vergonya o el “què diran” i que cada volta més veïnes i veïnes obrin els ulls i no estan disposats a pagar i callar com ciutadans de segons despullats de drets per a que una minoria faça l’agost a costa del patiment dels altres. En segon lloc tot i que la composició de l’actual Ajuntament ens és favorable cal no deixar de banda seguir treballant també des del carrer, mitjançant plataformes ciutadanes que tan efectives en el seu treball han estat en mesos passats, exercint una labor de vigilància i demandes a l’administració i ajudant i defensant la seua gestió quan calga. El futur ara és present, i no vos el trobareu de més engrescador i il·lusionant.
Eduard Garcia
