Anna Ballester ens conta la popular rondalla d’Enric Valor “Les velletes de la Penya Roja” a la Plaça de l’Església de Penàguila.
“Hi havia una volta una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara, tal caseta encara es veu com un puntet blanquinós damunt la colossal muntanya; però està derrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta.
La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d’aigua des del Mediterrani.
Tanmateix, malgrat ser tan esquerp i feréstec el cim, fa molts segles vivien en la caseta, bastida en un punt que planejava, dues velletes, germanes, que no tenien més béns que aquell mal recés, unes cabres blanques, un boc de llargues barbes i unes pomeres que creixien pels voltants. Bona part de l’any, feien formatge amb la llet de les cabres i venien els cabrits que criaven, per la tardor i l’hivern, arreplegaven les pomes i les guardaven en cistelles, entre palla, per vendre-les als senyors i vilatans de Tibi, un poblet tranquil i clar que hi ha en les arrels de la serra, de la banda de ponent. Els estius els passaven prou bé en aquelles altures; però els hiverns, amb la terra coberta sovint de neu o matacabres, i les primaveres, amb les seues tempestes i llamps, les tenien, ara que s’havien fet velles, una mica acovardides.
Aquestes dues velletes, altre temps joves –és clar–, tenien noms de flor: a l’una li deien Margarida; a l’altra, Rosella.
Margarida sempre havia estat bastant lletja; en canvi, Rosella, de jove, havia tingut una careta tan bonica com la d’una princesa de rondalla, els seus cabells havien estat negríssims, les seues galtes vermelles i la seua boqueta havia lluït unes dentetes com la mateixa neu i un somrís tan enciser com un raig de sol.”
(“Les velletes de la Penya Roja”)
Autor
